Acte de presentació de DEMPEUS a Castelldefels

CASTELLDEFELS ES VA POSAR DEMPEUS !

DEMPEUS creix i creix.
El passat 17 de juny Castelldefels es posava DEMPEUS fent camí i tot caminant. Gairebé una seixantena de persones vingudes de diferents col.lectius de la població, des de veïnals, ecologistes, socials,c ulturals, institucionals ens vàrem trobar en aquesta bonica ciutat de la Mediterrània per clamar i fins i tot alguns declamar per la SALUT. Per un sistema just on tothom pugui gaudir d´una vida digna... i d´una mort digna. Perquè això és la SALUT en majúscules, el respecte al medi ambient, el respecte a l'ésser humà, i a la sostenibilitat de tot l´ecosistema. I com fer-ho? doncs a DEMPEUS tenim clar que el camí és llarg i feixuc, però també sabem que és un camí públic i universal. Es el camí de l´empoderament del poble, de la ciutadania entesa en el concepte més noble i republicà. És el camí de dir prou a les polítiques neo-liberals que promouen amb els diners de tots els beneficis de butxaques privades, que fan conxorxa amb les multinacionals farmacèutiques, que volen que re-paguem els medicaments... que imposen un model de creixement que passa pel ciment i la totxana, destruint el territori. I ja n´hi ha prou d'aquesta cançó enfadosa i de deixar-los fer! La música que sonava a Castelldefels, pel contrarri, era una tonada saludable, amb una lletra que parlava de llibertat, igualtat, fraternitat i solidaritat. Que és on rau la SALUT.

Obria la xerrada l' amiga Àngels Martínez Castells, que va parlar del col.lectiu, i ens introduïa a la raó de ser de DEMPEUS. Tot seguit va presentar un grup d´amics i amigues que varen donar els seus arguments per ser allí --i que de fet eren els nostres, d'arguments!

En Toni Barbarà, va fer una defensa encesa de la SALUT con un concepte superior que inclou i supera la sanitat Va convidar a la mateixa gent de Castelldefels a portar endavant DEMPEUS, doncs nomès assumint el protagonisme ciutadà i des de l'acció local/global la lluita per la salut pública té sentit i perspectiva...

La Rosalia Manzano Céspedes de la Associació d'afectats d'Stress, Ansietat i Fibromialgia de Castelldefels, va llegir un emocionant comunicat de suport fil per randa al Manifest de DEMPEUS.

En Joan Ramon Lladós va centrar la seva xerrada en la necessitat d´integrar les farmàcies en el sistema públic de salut.

Antonio Cardozo, cantautor uruguaià, va començar dient unes paraules de suport del Manifest de DEMPEUS i va explicar la seva visió com immigrant de la sanitat a Catalunya mentre acompanyat de la seva guitarra ens va cantar un parell de cançons, que és una de les formes més agradables de fer SALUT.

La darrera de les intervencions va correspondre a Ramon Morera Castell, regidor de Salut de Castelldefels, que va agraïr l´existència de Dempeus, tot reconeixent les dificultats que de vegades tenen els polítics institucionals per conviure amb aquests col.lectius. En Ramon Morera va voler fer palesa la seva convicció que organitzacions ciutadanes com Dempeus són del tot necessàries.

També un grup de poetes locals que pertanyen a l'associació ALGA (la Goya, la Imma, l'Ignàcio i en Moisès) ens varen portar els poemes de Martí i Pol, Machado, Espriu, Benedetti. La Goya, a més, ens fa gaudir d´un poema de collita pròpia, finalitzant en Moisès amb el que gairebé ja és un estandart per la gent de DEMPEUS, “Tot l´enyor del demá” de Joan Salvat-Papasseit.

Varen cloure la trobada en Xavier Carreras i l´Àngels llegint el Manifest a dues veus. En acabar, tota la gent de Castelldefels que havia acudit a l'acte es va posar DEMPEUS !

Finalment, gràcies Zé, perquè has estat fonamental en l'organització d'aquesta trobada de DEMPEUS.

I des de DEMPEUS agraïm al company Artur aquesta crònica.

Rosa Regàs DEMPEUS

Podeu veure i sentir la intervenció de Rosa Regàs a:


(Traducción al castellano de la intervención de Rosa Regàs, escritora, en la presentación de DEMPEUS per la salut pública en el Ateneu Barcelonès el 19/02/2009)

Estamos defendiendo la gestión pública, pero son muchos en este país que no se escandalizan cuando se privatiza la medicina, la enseñanza o el suministro del agua. Por esto vale la pena que tengamos presentes los argumentos por los que defendemos no la privatización, sino precisamente la gestión pública. La gestión privada da importancia al individuo, la gestión pública da importancia a la sociedad; la gestión privada da importancia al individuo como persona que puede tener éxito o dinero, lo único que parece interesarle, porque todo lo demás, incluidos sus semejantes no le interesan en absoluto. En cambio la gestión pública tiene en cuenta la sociedad que ya paga sus impuestos como la única forma que tenemos en el mundo en que vivimos, al menos en Occidente, para intentar igualar las posibilidades de unos y otros. Hay mucha gente que nace rica, hay mucha gente que nace sana, hay mucha gente que nace en barrios o en ciudades donde la esperanza de vida al nacer es superior a la de otros barrios y otras ciudades; hay personas que nacen con posibilidad de ir a buenas escuelas, o simplemente de ir a escuela, y hay otras que no tienen ninguna posibilidad de hacerlo. La única manera posible de que todos tengamos los mismos derechos son los impuestos. Está claro que los más ricos pagan más impuestos – aunque no siempre, porque tienen sus despachos de abogados que ya se las arreglan para eludirlos-- pero de todas formas este dinero que el Estado recibe nos lo debe devolver en igualdad de condiciones a través de todos los servicios públicos. Sin embargo, los servicios públicos no se justifican sólo por lo que acabo de decir, sino sobre todo porque son un derecho. Los que defendemos los servicios públicos creemos y seguiremos creyendo en lo que dicen los Derechos Humanos: "Todos los seres humanos nacen libres e iguales en dignidad y en derechos" y por tanto nuestros gobiernos son los que deben procurar que todos tengamos las mismas oportunidades. Porque lo que quiere la empresa privada -- y digo empresa privada ya descaradamente, porque hablar de gestión privada me parece un poco rocambolesco, la única cosa que interesa a la empresa privada como ha dicho la doctora hace un momento, absolutamente la única, es el beneficio. En tanto que si la gestión se hace –pongamos que tanto unos como otros lo están haciendo bien— si la gestión se hace desde lo público, los posibles beneficios (que nunca los hay),revierten en esta misma gestión. Así es como debe ser. Así es como todos nosotros creemos que debe ser. Es evidente que nosotros podemos encontrar muchos defectos en la privatización y es evidente que los que defienden la privatización pueden encontrar muchos defectos en la gestión publica, y nos dicen que somos menos eficaces, pero eso no nos debería hacer perder nunca la defensa de los principios de lo público, y ver la diferencia en que se basa una y otra.

Nosotros nos basamos en la idea de libertad, igualdad y justicia; la privatización se basa en creencias la primera de las cuales es, sobre todo, el beneficio. En el mundo en que vivimos hay escuela pública, escuela privada, y una escuela “intermedia”, aquella escuela que no se sabe si es pública o privada, que es la concertada y que es difícil entender del todo por qué existe, porque significa que la escuela pública tiene menos posibilidades. Y la escuela pública y laica es la base de la igualdad, de la igualdad para chicos y chicas, ya sean ricos o pobres, judíos o musulmanes o cristianos, blancos o negros... es igual. Es la base de la enseñanza que reciben, es la base que los convertirá en ciudadanos y ciudadanas.

Es evidente que la religión es un derecho, no digo que no, pero se trata de un derecho privado, un derecho que los cristianos han de ejercer en la parroquia, los musulmanes en la mezquita y los judíos en la sinagoga... Así debe ser. Pero sobre todo en estas escuelas que considero la única esperanza de nuestro país debe enseñarse a todos los niños lo importante que es lo público, porque en caso contrario ellos mismos se dejan deslumbrar por los instrumentos más famosos que tienen las escuelas privadas, por la cantidad de dinero y de coches que van a parar a las clínicas privadas, etc., etc. Se dejan deslumbrar por las únicas cosas que en estos momentos tienen valor en nuestra sociedad, que son el dinero y el éxito. Por lo tanto, sólo las escuelas pueden enseñar a estas nuevas generaciones la bondad de lo público, y que es un derecho que debemos reivindicar constantemente, y que hemos de enseñar a nuestros hijos: que éste es nuestro derecho, por el que luchamos y peleamos, porque se nos dé lo que es nuestro. Dicen que hay muchos fallos, que por ejemplo la medicina pública tiene muchos fallos, pero seguramente, si es así, es porque ni la medicina pública ni la escuela pública son una prioridad de nuestros gobiernos... sí lo son, en cambio, la cantidad de dinero y recursos que se gastan en el ejército, cosa que a mi me parece completamente absurda porque de hecho, ¿de quien nos hemos de defender, de los que tienen la bomba atómica?... no tiene ningún sentido tener un ejército tan rico solo para que los militares estén contentos… supongo... pero todo este gasto podría revertir exactamente en las camas de hospital que hacen falta, en la investigación de las enfermedades que hace falta, y en tantas y tantas otras cosas... por tanto, en nuestras ideas, en lo que estamos defendiendo nosotros, además de la cultura... y cuando digo cultura quiero decir precisamente todo lo que permiten que la gente entienda lo que son nuestros derechos y entienda que lo público es lo que nos devuelve el dinero que nosotros hemos pagado como impuestos.

Pienso que vale la pena que defendamos la cultura, vale la pena que defendamos lo público y además lo hagamos de una manera definitiva, y exhaustiva, por decirlo de alguna manera, no a medias tintas... Ni medias tintas en la medicina, ni medias tintas en la enseñanza, ni medias tintas en el agua, ni medias tintas, si se me apura, en la electricidad... ¿Porque alguien sabe de qué sirve que las eléctricas, por ejemplo, tengan esos beneficios tan brutales cuando tienen las calles llenas de muñones de hilos, cuando tenemos todo tipo de apagones, a todas horas, cuando se les dan tantos miles de miles de euros que salen de los impuestos que hemos pagado?... no tiene sentido. Y lo mismo sucede con la medicina y con la enseñanza. Por tanto, creo que es nuestro deber y nuestra satisfacción saber que defendemos no un capricho ni una comodidad, defendemos un Derecho: es nuestro derecho y de alguna manera debemos vivir para defenderlo. Por nosotros, por la gente que está mal, por la gente que está bien y que un día u otro serán mayores y lo necesitarán, y sobre todo por las generaciones futuras.
¡Muchas gracias!

Sergi Estanyol DEMPEUS

(Intervenció de SERGI ESTANYOL a l'Ateneu.)

Bona tarda, amics i amigues,

Abans de res, em cal agrair a les companyes Clara Valverde i a l'Àngels que hagin tingut l’amabilitat de transmetre’m algunes de les seves idees i de cedir-me algunes de les seves paraules escrites. Com bé em deia l’Àngels fa un parell de dies, és repetint i repetint que es fa pedagogia. Així, doncs, seguim fent-ho.

Fa poc més de dos anys, de la mà de diverses organitzacions d’afectats i afectades de fibromiàlgia i síndrome de fatiga crònica, naixia una Iniciativa Legislativa Popular per a l’atenció d’aquestes dues malalties.

Les persones que vam estar en l’origen mateix d’aquella ILP volíem transmetre als nostres representants polítics, i també al conjunt de la ciutadania, les mancances assistencials que patien -que patim- els malalts i malaltes de fibromiàlgia i de síndrome de fatiga crònica. Volíem rescatar de la invisibilitat i de la marginació unes malalties que afecten al voltant de 250.000 persones a Catalunya.

Els continguts d’aquella ILP eren la síntesi d’aquelles mancances, dels serveis que no teníem -que encara no tenim-, del benestar i l’atenció que bé ens mereixem, com a malalts i malaltes però, sobretot, com a ciutadans i ciutadanes... i com a persones.

L’important de la ILP, per a nosaltres, no va ser mai que les nostres demandes fossin recollides en forma de Llei. La forma, evidentment, era el de menys. L’important era que es generés el debat necessari; que les nostres reivindicacions es fessin sentir i fossin escoltades; que els nostres familiars, amics, companys i veïns s’impliquessin en aquella iniciativa i, així, fins a arribar al conjunt de la societat. I, al nostre entendre, la ILP -si bé per a persones malaltes suposava haver de fer un esforç gairebé heroic- era l’instrument més adient.

Al nostre esforç s’hi van sumar set universitats catalanes, un bon nombre d’ajuntaments, sindicats, cambres de comerç, centres esportius, entitats cíviques... Ens van donar suport moltes personalitats de les arts i de les lletres. Però, més important encara, les 140.000 persones que van signar per l’aprovació d’aquella ILP...

I, sobretot, les mateixes persones malaltes -moltes d’elles dones amb serioses limitacions-que van sortir del llit i de casa per recollir signatures, per a explicar i fer visible una realitat que massa sovint, de tant com s’oculta (o de tant com es vela i es confon), sembla inexistent. Van fer visibles les malalties sense protagonismes, sense cap ànim més interessat que aconseguir millores per tothom. Gràcies a elles s’ha pogut parlar amb veu alta i clara de les històries personals i quotidianes d’incomprensió, desatenció i desesperança. S’ha recollit el seu dolor, les seves ganes de viure i la seva voluntat de lluitar en els mitjans, en els llibres, en diaris, a Internet...

Avui, en aquesta sala, ens acompanyen un bon nombre d’aquelles dones... si se’m permet... d’aquelles heroïnes... que van fer possible aquell èxit de participació, d’implicació i de sensibilització col•lectiva. Coneixent tan bé aquestes malalties... el sofriment i les limitacions que comporten... Quin orgull i quin honor tenir-vos com companyes.

La ILP, finalment, va donar lloc a una Resolució Parlamentària que va rebre el vot favorable de totes les forces amb representació al Parlament de Catalunya. I amb aquesta Resolució consensuada, triomfaven els continguts de la ILP i quedava recollit el fonamental de les nostres peticions.

Ara, la societat és més conscient de què signifiquen la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica, i del fet que aquestes malalties cal que siguin ateses amb criteris de rigor, respecte i qualitat, sense llistes d’espera abusives per part del sistema públic de salut.

El que s’ha aconseguit, la Resolució, en l’àmbit de la salut pública, és un exemple del que la ciutadania pot assolir amb la seva participació democràtica.

La democràcia participativa és -o hauria de ser- quelcom més que un simple concepte emprat per a l’autosatisfacció d’un sistema amb moltes mancances de participació real. I no hauria de ser mai utilitzada -mal utilitzada- com a instrument legitimador d’intencions preconcebudes. Ho esmento perquè sovint, molt sovint, va semblar que creiem més en el procés nosaltres que alguns dels diputats i diputades que van participar en l’elaboració de la pròpia Llei de la Iniciativa Legislativa Popular. Però, en qualsevol cas, com ja es va dir en el seu dia, bé està el que bé acaba.

El proper mes de maig, venç el termini per al compliment de la Resolució parlamentària. Després de tota la feina feta, de tot l’aconseguit, no podríem pas deixar que tot plegat no arribés a bon port i que es quedés, només, en quatre copets a l’esquena i bones paraules. No podríem pas admetre, tampoc, possibles reformes sanitàries que demanin un sobreesforç econòmic a la ciutadania, fet que fóra especialment injust per recaure sobretot en aquelles persones amb pocs recursos i que més necessiten d’una atenció sanitària continuada, atesa la cronicitat i la manca de tractaments específics per a la malaltia que pateixen.

En el cas concret de la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica, ens trobem, a més, davant malalties amb un marcat component de gènere, atès que la gran majoria de persones afectades són dones. Dones que sovint viuen més de dues i de tres situacions de debilitat. I més encara quan es tracta de dones que, massa vegades, han d’afrontar tot això en la més absoluta solitud i sense el reconeixement sanitari i social que requereixen.

250.000 persones malaltes de fibromiàlgia i de síndrome de fatiga crònica, com també les nostres famílies, esperem el compliment de la Resolució aprovada, que ha de permetre que, des del sistema públic de salut, s’esmerci l’assistència especialitzada necessària i reivindicada per part de les persones malaltes i que ha de fer possible un acurat diagnòstic diferencial, base imprescindible per a un posterior tractament que en garanteixi la màxima efectivitat.

Aquesta atenció especialitzada, àgil i proporcionada, des del sistema públic de salut, ha d’esdevenir la millor eina per a l’assoliment de la màxima eficàcia, no només des de la perspectiva sanitària i social, sinó també des d’una perspectiva econòmica i de racionalització de recursos.

Aquí no s’hi val a excusar el contrari en nom de l’eficiència, l’eficàcia i la sostenibilitat. Massa sovint, preteses mesures d’austeritat, amb retallades en la despesa pública, sobretot en sanitat -com també en educació- han esdevingut un greu error.

Estem parlant de salut i estem parlant de malalties que, juntament a d’altres, com ara la Sensibilitat Química Múltiple i les mal anomenades malalties rares, corren el risc de convertir-se en malalties privatitzades. Com estem parlant, també, de totes les malalties mal ateses, com ara les malalties mentals i les malalties emergents. Parlem, en definitiva, de persones greument malaltes... i d’un dret universal que és evident que, per la seva importància, ha de generar la despesa pública adient i que requereix tres qüestions bàsiques: planificació, investigació i prioritats socials d’aquesta despesa.

És per tots aquests motius que, avui, ens sumem a aquesta iniciativa ciutadana... perquè, de la mateixa manera que ens ho preguntàvem davant els continguts de la ILP... ara, davant el que defensa el manifest de DEMPEUS, també ens preguntem: Hi algú que podria negar-s’hi?... És clar que nosaltres no.

I és per això que avui som aquí... fatigats i adolorits... però encara Dempeus per la Salut Pública. Gràcies.

Montserrat Lamarca DEMPEUS

(Resum de la intervenció de Montserrat Lamarca a la presentació de DEMPEUS.)

Quan l'Àngels Martínez Castells em va convidar a intervenir en aquest acte vaig pensar en una Conferència de Clausura del Master en Direcció de Serveis de la Salut de la Universitat Pública de Navarra que Ernest Lluch havia pronunciat en un any de crisi, 1993.

LES TRES DIFICULTATS DE LA GESTIÓ SANITÀRIA

Primer va fer referència a la situació de la Sanitat als EEUU i a Gran Bretanya:

Ja en temps de Hillary Clinton -1993- com a presidenta de la Comissió de la Reforma Sanitària es valorà molt positivament el sistema sanitari espanyol.

Al món occidental es deu al Regne Unit la instal•lació del primer Sistema Públic de salut compatible amb una economia de mercat. Malgrat l'intent de Margaret Thatcher de voler arribar a privatitzar la sanitat, no ha canviat res des del punt de vista qualitatiu. No s'han modificat els fonaments bàsics encara que hagin disminuït els fons dirigits a la Sanitat Pública i actualment els índexs sanitaris són importants i molt satisfactoris.

Els costos de la sanitat són de molt difícil conducció. Normalment, l'augment dels preus sanitaris que es registren a l'economia d'un país duplica l'IPC. Es pot observar si ens fixem en l'augment de les quotes de les companyies sanitàries privades.

Per què són tan elevats els costos en la sanitat?
1ª Els serveis sanitaris no estan sotmesos al mecanisme de regulació del mercat que existeix per a la majoria de productes. I no hi ha regulació de mercat perquè, entre altres coses, falta la unitat en els tres actes necessaris perquè sigui així: finançador, comprador i consumidor o usuari.

2ª La Sanitat és un dels sectors on hi ha més innovacions tècniques. A Espanya, al voltant del 46% de la investigació que es fa és sanitària. Aquesta innovació tecnòlogica rarament va acompanyada en Sanitat a una disminució de costos, però en un conjunt, les innovacions -que augmenten la qualitat d'una manera substancial- augmenten encara més els costos i l'administrador sanitari es troba en un dilema seriós. Quan hi ha menys mortaldat infantil ens trobem amb més població, i com més alt és el nivell de vida vivim més anys.

3ª La tercera dificultat és que en el món sanitari ens movem davant una situació una mica insòlita: cap país ha experimentat una situació en la qual la demanda hagi estat satisfeta: qualsevol oferta sanitària que es crea tindrà la seva corresponent demanda en el sistema..

Aquestes tres dificultats porten a camins difícils: no hi ha mecanismes de mercat per saber quina és la oferta que s'ha d'ampliar i per tant s'ha de fer amb criteris estrictament sanitaris meditats i confrontats amb motivacions econòmiques. Això condueix a que les tasques de planificació, reflexió i gestió adquireixen una gran relevància, però que problemes que en altres sectors els pot resoldre el mercat -per bé o per mal- no ho fa en el sector sanitari. A la meva manera d'entendre no hi ha mercat ni situacions autocorrectores que limitin costos, ni innovacions tecnològiques que els disminueixin.

El mercat no es pot planificar en el sector sanitari.

Quant hi ha crisi econòmica amb la consegüent caiguda d'ingressos pressupostaris s'ha de recordar que tenim una sanitat impossible de retallar, perquè tenim uns dels percentatges de participació al PIB més reduïts del món. Països que tenen un 9%, un 13% o un 14% poden reduïr, però aquí estem en uns bons índexs sanitaris amb percentatge al voltant d'un 6% que fa molt difícil que pugui admetre retalls. S'haurà de reduïr en altres sectors, però no en Sanitat. S'han de saber manejar amb el màxim rigor els pressupostos per arribar als màxims objectius sanitaris amb el convenciment d'haver lograt uns nivells de prestacions i de qualitat que no poden anar en retrocés sinó seguir avançant.

Ja que m'he referit a 3 dificultats, citaré 3 frases que Ernest Lluch havia dit sobre el tema de la Sanitat Pública:

L'endemà del día de l'aprovació de la Llei va dir al Dr. Estapé: Avui sí que he dormit tranquil!

A Espanya el fet de la prohibició de donar sang a canvi de diners va suposar un augment de les donacions.

El segle XXI serà el de cuidar, perquè el XX va ser el de curar.